Títol original: All’armi siam fascisti
Títol en castellà/català: A les armes, som feixistes
Directora: Cecilia Mangini, Lino Del Fra, Lino Miccichè
País: Itàlia
Producció: Universale Film, 1962
Guió: Cecilia Mangini, Lino Miccichè, Lino Del Fra, Giuseppe Ferrara
Muntatge: Giorgy Urschitz
Música: Egisto Macchi
Durada: 113 minuts
Versió: original italiana subtitulada en català
Format de projecció: Dvcam digital
Distribució: Archivo Cinema del Reale paolo@bigsur.it www.cinemadelreale.com
Edició de la Mostra: 19ª Edició – 2011
Secció: Cecilia Mangini. Visioni e passioni
Sinopsi: Realitzat exclusivament amb material d’arxiu que va de l’inici del segle XX als fets de Gènova de 1960, moment en què van haver-hi nombroses mobilitzacions antifeixistes a diverses ciutats d’Itàlia com a protesta per l’obertura del govern democratacristià de Fernando Tambroni al moviment neofeixista. A partir d’un text de Franco Fortini, el documental indaga en els orígens del feixisme, des del suport que va rebre del capitalisme agrari i industrial fins a les seves ramificacions a diversos països europeus.
Elaborat conjuntament amb Lino Del Fra, marit de la realitzadora, i amb l’historiador Lino Micciché, aquest documental ens dóna a conèixer no només el marc ideològic i polític del feixisme com a fenomen històric, sinó també el rastre que ha deixat en la mentalitat de la gent i les seves possibles conseqüències en el present.
El film, acabat el mes de març de 1961 va quedar bloquejat per la censura durant un any. A l’espera dels permisos es va presentar fora de competició a la Mostra di Venezia. Va obtenir l’aplaudiment de la crítica i del públic que va poder assistir a les tres projeccions que se’n van fer, i va rebre el suport de diversos intel·lectuals com Alberto Moravia i Pier Paolo Pasolini.
El treball crític del documental, segons afirma Mangini, consisteix a transgredir la significació que tenen les imatges en un determinat ordre discursiu i transformar els criteris que s’imposen en instruments d’intervenció i valoració crítica de la realitat present. Les imatges han deixat de ser la prova d’una realitat fixada prèviament i es presenten com a preguntes que apunten a la veritat de les coses. En aquest posar a prova la realitat resideix el caràcter documental de les imatges i el seu valor com a eina política.