Títol original: Mein leben teil 2
Títol en castellà/català: La meva vida, segona part
Directora: Angelika Levi
País: Alemanya
Producció: Angelika lnvi, 2003
Guió: Angelika Levi
Fotografia: Angelika Levi, Antje Schäfer, Markus Otto
So: Inger Schwarz, Ulrike Vetter, Anja Fix
Música: Marta Montserrat
Muntatge: Angelika levi
Durada: 85 minuts
Versió: original alemanya amb subtítols en anglès
Format: 35 mm
Distribució: Freude der Deutschen Kinemathek, Berlin
Edició de la Mostra: 11ª Edició – 2003
Secció: Indisposades i polítiques. L’actualitat de la ficció i el documental
Sinopsi: «El dia del meu divuitè aniversari la meva mare em va donar un paper amb deu punts que em deixava com a llegat per al meu futur. EI primer punt deia: el sentit de la nostra vida és l’evolució envers la perfecció. Tot el que ha estat creat i que és bo serà aprofitat. Tot es construeix a partir de coses ja adquirides. Tu ets descendent de Levi, germà de Josep, que va viure fa tres mil anys. La meva mare col·leccionava i arxivava la seva pròpia historia. Jo l’he heretada i n’he fet un film que posa l’accent en la percepció, el llegat i les relacions amb la Història. […] El meu film es un intent d’explicar què es deia i que no es deia en la meva família, tot utilitzant objectes, fotografies, enregistraments sonors i filmats, alhora que una reflexió sobre la manera com la Història és constantment produïda, arxivada, comentada i classificada, tal com faig al meu tom, amb la finalitat que el conjunt constitueixi un relat».
La pel·lícula és una caixa dins d’una caixa. Fora es desenvolupa la història de la família, el relat de la vida de la mare. L’espectadora o l’espectador de seguida descobreix que el llegat de la mare ha estat ordenat de manera que es plantegi quines coses s’han hagut de reprimir i desplaçar i què queda per rectificar: la sensibilitat de l’àvia, de la mare i de la filla vers la “realitat alemanya”, vers el poder de definició de la generació dels culpables i els seus simpatitzants i descendents, que semblen gaudir del privilegi de no haver de reflexionar sobre el passat de la seva pròpia família.