Arriben diàriament a l’aeroport, amb els seus pares, que les acompanyen a les audicions, a les agències, als rodatges, a classes d’interpretació, a dentistes especialitzats… Instal·lades temporalment en motels o apartaments amb la seva família,  totes les seves ocupacions es centren a aconseguir entrar en el circuit de la indústria de l’espectacle, en una rutina on no hi ha lloc per res que no sigui la preocupació per la seva imatge i la preparació física.

Elena Urquiza segueix algunes d’aquestes nenesen els seus trajectes diaris i observa, alhora,  els seus silencis, les seves mirades, els detalls dels seus cossos, les ungles pintades, el maquillatge…, així com l’actitud entregada dels seus pares en aquesta carrera envers un, molt improbable, èxit.

Aquesta observació que, en començar, desperta la curiositat i la simpatia cap a l’univers d’aquestes nenes, s’acaba convertint en una crònica pertorbadora sobre la tirania d’aquest món aparentment fascinant que acaba engolint la infantesa i la naturalitat de tantes criatures al servei de la societat de l’espectacle, televisiu o cinematogràfic.
La cineasta s’acosta a la proximitat d’aquestes nenes posant en evidència com  el culte a la imatge i la subordinació de la seva vida i la dels seus familiars a la quimera de formar part de l’star-system pot arribar a esdevenir un deliri insà i frustrant, alhora que una hipoteca per al seu futur.

Next suggereix una relació inevitable amb Bellísima (1951), film de Luchino Visconti que descriu els intents d’una mare, interpretada per Ana Magnani, per col·locar la seva filla als estudis de Cinecittà, a Roma, o amb Little Miss Sunshine (2006), de Jonathan Dayton i Valerie Faris, on una inusual família viatja en una furgoneta pels EUA per acompanyar la filla petita a un concurs de bellesa. Visconti tanca el film amb la negativa final de la mare al fet que la seva filla es vegi involucrada en l’explotació econòmica de les estrelles infantils.  En el cas del segon film -una comèdia sorneguera sobre l’obsessió pels cànons de bellesa i la sexualització dels cossos de nenes i adolescents – apareix una mirada condescendent en relació amb aquesta família que a la fi ha d’assumir el desencís i el malestar que comporta entrar a formar part d’aquest joc tan desraonat. Next ofereix imatges mudes i contundents sobre la complicitat i la col·laboració d’uns pares i mares totalment  partícips  d’aquest deliri i refractaris a qualsevol possibilitat de pensament crític.