Títol original: Paris is burning
Títol en castellà/català: París crema
Directora: Jennie Livingston
País: EUA
Producció: Richard Dooley, Jennie Livingston, Barry Swimar, 1991
Guió: Jeanni Livingston
Fotografia: Paul Gibson
So: Pawel Wdowczak
Muntatge: Jonathan Oppenheim
Durada: 71 minuts
Versió: original anglesa subtitulada en català
Format: 16 mm
Distribució: Jeanni Livingston jennielivingston@gmail.com
Edició de la Mostra: 18ª Edició – 2010
Secció: El sexe dels àngels
Sinopsi: A finals dels anys vuitanta, a les sales de ball underground de Nova York, s’hi celebraven competicions i desfilades “drag” que aplegaven majoritàriament col·lectius de transvestits, transsexuals, gais afroamericans i llatinoamericans d’origen pobre, representants del que fins aleshores, i des d’una posició heterocentrada, eren les “desviacions” patològiques de la diferència sexual. Paris is Burning és la crònica de les vivències i de les performances d’alguns dels fantàstics personatges que van desfilar per la sala Imperial Elks Lodge, de Harlem, entre els anys 1987 i 1989. Gent com Willie Ninja, conegut per ser el pare del ball Vogue, que després va popularitzar Madonna; Venus Xtravaganza, que poc després va ser assassinada, víctima de la transfòbia, o Dorian Corey.
Són els anys de la crisi de la SIDA, quan hi va haver una reestructuració dels moviments de lluita política per tal de repensar els discursos racials, sexuals i de classe. I és el moment de la consolidació d’una crítica trans i queer als Estats Units que se situa en l’espai públic i que incorpora el qüestionament de les nocions de sexe i de gènere en el debat sobre la construcció de les subjectivitats polítiques.
Bona part de les actuacions i els espectacles de les drag ball i de les competicions entre les diferents “cases de ball” eren paròdies i imitacions de les normes dominants i jugaven a accentuar la masculinitat o la feminitat en el gest, en el caminar o en la indumentària per desnaturalitzar el discurs i les pràctiques heterosexuals. La disfressa i la mascarada s’entenen com a joc i també com a estratègies d’apoderament i de visibilització. El film enregistra la festa, la música, el ball, però també inclou les confessions íntimes des dels camerinos i la denúncia per part de les persones entrevistades dels prejudicis i els greuges a què són sotmeses.