Blank city


Scott B. & Beth B. & Cortez, Diego & Lunch, Lydia & Bertei, Adel

Títol original: Blank city
Títol en castellà/català: Ciutat en blanc
Directora: Céline Danhier
País: EUA
Producció: Aviva Wishnow, Vanessa Roworth, 2010
Guió: Céline Danhier
Fotografia: Ryo Murakami, Peter Szollosi
So: Claire Houghtalen
Muntatge: Vanessa Roworth
Música: Dan Selzer (supervisor)
Durada: 95 minuts
Versió: original anglesa
Format de projecció: Digibeta
Distribució: Insurgent Media info@blankcityfilm.com
Edició de la Mostra: 19ª Edició – 2011
Secció: No Wave
Sinopsi: La Nova York de finals dels anys 70 i principis dels 80 va ser l’escenari d’una gran ebullició creativa que s’estenia a tots els àmbits artístics: música, art, performance, cinema… En un context de postcrisi financera, la desolació i el perill formaven part de la ciutat, però també una energia creativa que va ser la base del treball d’artistes que vivien sobretot a l’East Village i al Lower East Side de Manhattan. Tot i que els referents musicals de l’època són força coneguts avui en dia, amb figures com Lydia Lunch o Sonic Youth, amb el cinema no ha passat el mateix. Veient això, la directora del documental va decidir recuperar aquell moment, sobretot el seu esperit, i posar de manifest la seva influència en el posterior desenvolupament del cinema independent.
A través d’una fórmula senzilla, intercalant nombroses entrevistes als personatges protagonistes amb una gran quantitat de material d’arxiu, la directora aconsegueix evocar tot el que representava ser una persona creadora en aquell context. Primer va ser la No Wave, que rebutjava tant el cinema comercial com l’experimental, amb films rugosos i sofisticats, cínics i alhora passionals, i que va fer del súper-8 i del do it yourself la seva peculiar marca (tot i ser un grup totalment heterogeni). Després va venir el Cinema of Transgression (cinema de la transgressió), amb films més curts, més violents i més sexuals.
La tasca de recuperació que va dur a terme Danhier es pot veure com un primer pas per treure a la llum tota una època, però, més enllà d’això, representa una reflexió interessant sobre la possibilitat que, en un lloc determinat, en un moment concret, es produeixi un moment creatiu únic. En aquest cas va ser Nova York, una ciutat que avui en dia sembla difícil de reconèixer en les pel·lícules de la No Wave, amb pobresa i edificis en runes, però que actualment podria ser Berlín o qualsevol altra ciutat del mon. No es tracta, doncs, de mitificar el moment, sinó de potenciar la llibertat creativa arreu.